Escif converteix la Sala Dormitori del Centre del Carme en un llenç tridimensional en l'aire

Consorci de Museus

Escif converteix la Sala Dormitori del Centre del Carme en un llenç tridimensional amb traços en l’aire.

L’artista urbà presenta ‘Què passa amb els insectes després de la guerra’ una exposició que connecta amb la Falla municipal 2020 que ell mateix ha dissenyat
El Centre del Carme se suma un any més a les Falles unint tradició i cultura contemporània

Llenç tridimensional.

L’artista urbà, Escif ha convertit la Sala Dormitori del Centre del Carme en un llenç tridimensional. Traços suspesos en l’aire i escultures mòbils condueixen a reflexionar, segons el creador, sobre la idea de impermanencia, que tot està en moviment, de l’efímer. Una idea que connecta amb la falla municipal, que es podrà veure aquest 2020 en la plaça de l’Ajuntament. Obra també de Escif al costat de Manolo Martín i José Ramón Espuig.

El Centre del Carme Cultura Contemporània uneix de nou Falles i art contemporani amb l’exposició de Escif, ‘Què passa amb els insectes després de la guerra’,. Que es podrà veure fins al 26 d’abril.

Presentació

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont i el regidor de Cultura Festiva del Ajuntament de València, Pere Fuset han presentat aquest matí la mostra acompanyats per la comissària, Teresa Juan i l’artista, Escif.

Pérez Pont

Pérez Pont ha lloat el treball de Escif, una proposta

que demostra les infinites possibilitats de fusionar la creació contemporània i les Falles. Unint tradició, art i tecnologia, Escif ha creat un dispositiu que activa i que remou consciències sobre la base de la nostra capacitat de creació i de destrucció.

El director del Centre del Carme ha destacat així mateix el gran nombre de persones que han participat en el projecte,

en aquest concert sorollós que l’artista ha creat per a aquest espai, ell és el director sense la banda del qual no ressona l’obra. El conjunt de persones que l’han feta possible, des de les peces de Manolo Martín, fins als traços suspesos en l’aire, inspirats en els treballs dels xiquets que van participar en el seu taller.

Pere Fuset

Per la seua part Pere Fuset ha recordat que

la majoria de les candidatures presentades per a la falla municipal de 2020 van apostar per la multidisciplinarietat, per aquesta simbiosi amb l’art urbà

i ha assenyalat que

una de les coses més significatives dels últims anys és que aquestes Falles fetes pels artistes fallers amb la col·laboració d’altres artistes urbans generen un recorregut entre la falla i el museu. I ha agraït al Centre del Carme l’haver-se obert a la festa de les Falles, per reconéixer que les Falles són art i crear-se aqueix diàleg.

L’exposició s’articula mitjançant dos espais, a la Sala Dormitori. Composta per les escultures i els grans traços, a més de les propostes audiovisuals sobre entorns en conflicte com Gaza i Alep. I el mural exterior en la paret que dona al carrer Blanquerías.

Teresa Juan

La comissària de la mostra ha assenyalat que

el conjunt d’escultures de jardí són en si mateixes la representació de les icones occidentals, de la cultura hegemònica i funcionen com a símbols de poder. Aquestes escultures giren sobre si mateixes, responent a patrons que establim sobre la base de les taxes de natalitat de la Franja de Gaza.

Pulsió de creació i la pulsió de destrucció

‘Que passa amb els insectes després de la guerra’ parteix de la capacitat de la humanitat per a avançar sobre la base d’aqueix moviment que generen la pulsió de creació i la pulsió de destrucció. Aquesta dualitat apareix representada en la mostra a través de diverses referències i personatges històrics com en la peça mural ‘Fantasia floral’.

Mogut pel desig de provar de primera mà el naixement de la pintura, Francisco Franco, en un moment de soledat, va agafar els pinzells del pintor que estava realitzant-li un retrat per a pintar les flors del seu jardí donant lloc, amb una destresa inesperada, al que seria la seua primera pintura. Aquest mural exposa, després d’una exhaustiva investigació, els referents reals que van inspirar al dictador en la seua obra fundacional.

L’exposició mostra, des del romanticisme inquiet d’un jardí mecànic, el diàleg entre pulsions de creació i pulsions de destrucció que subjau a totes les propostes de món. Des del relat de la guerra, Escif articula un concert sorollós en el centre d’un espai de silenci. Que assenyala que, malgrat tot, és possible continuar naixent.

La sonora proposta es nodreix de dades, documents i volums escultòrics que van des de l’expressió de més intensa elaboració, com les escultures de jardí que es mouen a manera de màquines de guerra, fins a l’expressió més essencial de totes: traços brutals, gestos intuïtius. Que provenen de la dualitat creativa dels xiquets, capaços, en un període molt curt de temps, d’articular immediatament i de manera inconscient una proposta de món diferent a l’oposada.

Les flors

Des de fora, des de la peça mural, i replicant el constant discurs dual, les flors pintades s’erigeixen com una resposta a les preguntes de dins, No oblidant que ací fora, els insectes, com a primera baula de l’equilibri biològic, són capaços de seguir i donar espai a la flor. Fins i tot en un món que comença el dia amb la tendresa arrasada.

On estan les flors? Theodor Adorn va afirmar que no era possible escriure poesia després d’Auschwitz. I Paul Celan, el poeta alemany d’origen jueu romanés de la segona postguerra, ho va fer. Érem/ mans/ buidem les tenebres, trobem/ la paraula que va remuntar l’estiu: / flor. Una flor s’ofereix d’aliment a l’insecte i és un tall. I és un detonant, conté en si mateixa una proposta de món que hibrida, en una successió natural, pulsions de destrucció i creació. I en contemplar-la se sap que, en paraules d’Alejandra Pizarnik, la rebel·lió consisteix a mirar una rosa fins a polvoritzar-se els ulls.

Així en aquest concert/llenç tridimensinal, la partitura s’interpreta a diverses veus. A manera de cànon i és un frasege despullat de direcció moral que apunta que, a cada moment, és possible un altre món, és possible una altra bellesa. Perquè, en paraules de Nietszche, Déu ha mort, ha nascut el superhome. Marlene Dietrich li cantava a les tropes nord-americanes durant la Segona Guerra Mundial: Where have all the flowers gone? En aquest concert, Franco i Hitler van pintar paisatges i flors. I continuen naixent xiquets a Gaza. I continuen naixent xiquets a Alep. La possibilitat d’una flor, és a dir, la possibilitat d’un enllumenament articula aquesta música mecànica inesperada. Una incòmoda cançó de guerra entre el dins i el fora, entre la creació i la destrucció que revela el més bell i salvatge: és possible continuar naixent.

Info i 📸: Consorci de Museus.

Més: